Les meves disculpes

Disculpes.

Demano excuses a tots els que heu entrat al meu blog i us heu trobat, dia rera dia, que no hi havia res de nou. Encara que potser ara ja no em creureu, us prometo que acabaré els rols que vaig començar ara fa ... sembla que fa tant!!

Tinc ganes d'explicar-vos el motiu de l'abandó d'aquest racó personal que tanta il·lusió em feia. Ara mateix, però, és tard i tinc el Pirlo just damunt del meu cap, emprenyant-me i piulant sense saber que, per la nit, les persones també dormen.

Avui simplement escric perquè ho vaig prometre a algú (que per cert, no em va creure;). De fet, et vaig dir dijous i tècnicament ho hauré acabat fent divendres, però he complert. No ha estat gens difícil recordar-me'n, cada dia penso en tu.

D'aquí a poc tornaré, i amb força.

Confio que llavors em donareu una segona oportunitat...

La Bèstia

Va irrompre a Ciències Polítiques amb discreció, me’n recordo. Esprimatxat, prenia apunts meticulosament en uns fulls reciclats. No parlava, no tossia, i diria que ni tan sols respirava: només afinava aquelles orelles atrevides per capturar cada una de les paraules que deia el docent. Un docent que, lògicament, impartia docència.
El Ramon venia de GAP i nosaltres, que no el coneixíem, veiem en ell algú molt centrat que es dedicava a aprofitar el temps per esdevenir, és clar, un home de profit. I no ens equivocàvem. La parla silent, les formes suaus i educades, l’amabilitat i aquella pau espiritual que tamisava el convertien en un ésser peculiar que escapava als cànons de la joventut.
De mica en mica ens el vam fer nostre. Vam conèixer aquella escriptura apergaminada (els seus apunts semblaven documents històrics de la Generalitat medieval) i aquella manera de ser tan protestant: la feina, l’austeritat i l’estalvi configuraven la seva particular Trinitat. I això ho vam descobrir a partir de “fets i no paraules”, un eslògan que s’adiu perfectament a la seva manera de ser però que, per venir d’on ve, li ha de provocar urticària per força.
De dretes, sí. I què passa!? Passa que no és moda entre els joves, d’acord, però el Mo i les modes mai no seran amics, ho heu de saber. Aquell noi de Gurb tenia uns principis i una ideologia molt clars. Lluny d’amagar-se’n, defensava el que pensava amb arguments sovint més poderosos i fonamentats que no pas la rècula d’estupideses que he sentit a dir a cent mil esclaus de la moda. Políticament incorrecte dins l’entorn universitari, sempre vaig admirar-ne la sinceritat i congruència ideològiques, al marge de les discrepàncies que poguéssim tenir. Dissentir amb algú transparent és mil cops millor que ensabonar-se damunt d’una passarel·la.
El temps va anar passant –com sempre fa el temps, dissortadament- i a poc a poc vaig adonar-me que el Ramon atresorava una bèstia dins seu: la Bèstia!. Captiva a l’interior d’un jove que Déu va fer prim com un secall, la Bèstia feia per alliberar-se d’aquell cos que se li quedava petit. Quin embolcall més menut per un animal tan gros, ai las! La Bèstia treballava durant tot el cap de setmana en una fleca del seu poble, només restant-li temps per dormir. La Bèstia treballava –i em temo que encara ho fa- durant tot l’estiu a aquella mateixa fleca, sense gairebé cap dia de vacances.
Ell no es ventava del mèrit que suposa treure’s dues carreres –i amb bones notes, ja us ho podeu imaginar- en aquestes circumstàncies. Envoltat de gent queixosa que construeix mites bíblics sobre la seva pròpia existència, ell calla i treballa. En té prou amb el reconeixement del seu esperit i amb la tranquil·litat de la feina ben feta. Per això és una Bèstia.
D’anècdotes n’hi ha per donar i per vendre. Jo em quedo, però, amb l’episodi que ens va portar a la seva terra, a la cova on es va anar forjant aquella Bèstia indomable. Al peu d’una muntanya que frega el cel, la masia del Mo -que no sap de presses ni de semàfors- ens esperava de feia segles per esbrinar si érem homes. Al cap de tres hores de caminar sota un sol injust, ja no podíem més. El camí, més llarg que un dia sense pa, no s’acabava mai i els més nyicris començaven a somicar. La Bèstia no afluixava, malgrat els precs dels ploricons que el seguien.
En arribar a casa, esqueixats per l’esforç i maleint la insolació de grau 3 que arrossegàvem, l’àpat. Perdó: l’Àpat. Ens en recordarem tota la vida, d’aquelles menges suculentes que ens van tornar la vida al cos (a alguns, també el rei). Sempre m’ha quedat el dubte de saber si tots vam comprendre el significat d’aquell matí a Gurb, de si tots vam arribar a llegir entre línies per quedar-nos amb la lliçó que la Bèstia ens regalava: l’esforç i el martiri paguen la pena.

6

Quan va arribar a Barcelona, fa gairebé sis anys, semblava que caminava amb una llufa enganxada a l’esquena que deia: “Sóc de Girona i en vull continuar sent”. Parlava tancat, fent anar les es i los os a dreta i esquerra d’una manera que per als autòctons –desposseïts per Reial Decret de TV3 de qualsevol identitat dialectal- ens semblava “autèntica”. Recordo que als barcelonins ens mirava amb por, amb temor, amb basarda i amb paüra, encara que potser ell desconeixia l’existència de tants sinònims per a una mateixa paraula.
El Narcís d’aquell primer any era dòcil, tímid i indulgent. Sempre tenia una paraula amable i una rialla a punt per entomar les bromes d’aquells que, sense rialles, no faríem bromes. Atresorava un sentiment que sempre he admirat: el catalanisme de comarques que no ha d’anar demanant perdó pel món. Aquell sentiment d’estima pel país que no necessita d’argumentacions lògiques, de raons econòmiques, de dretes o d’esquerres, de llengües amenaçades... L’amor no té sentit ni és amic d’auditories.
Tanmateix, aquell noi xiroi, que m’havia semblat aigua destil•lada dins d’un bassal de fang, va marxar a l’estiu a Girona i ja no va tornar. En substitució va arribar el Narcís-Segona Generació, contaminat per les pitjors modes i influències d’una urbs que ha renunciat a la capitalitat nacional de Catalunya. Durant aquesta època, que s’allargaria un parell d’anys llargs, el 6 va descobrir un pare espiritual. Confio que ja sabeu de qui us parlo. El Narcís va veure en ell un mentor, un Mesies laic que els va adoptar sense saber-ho. Sí, als dos: a ell i al seu germà gran.
Les visites al perruquer es van acabar. Comprar fulles d’afaitar, també. De sobte, els pantalons queien més del compte i, per norma, cap peça de roba feia conjunt amb cap altra. Les sabates van quedar prohibides durant aquell temps. Les bambes sense cordons culminaven un estil eclèctic –una paraula, per cert, que no és vàlida per definir qualsevol cosa que ens sembli estranya. Un estil que ni surfers ni hippies haguessin acabat d’aprovar. I al coll, evidentment, aquell palestí imprescindible i voluntàriament aliè al verb immolar.
El Narcís-Segona Generació era una persona que vessava ideologia per tot arreu i que va fer inútils els esforços d’aquells professors de carrera que van mirar d’inculcar-li rigor i ciència. El Vicenç Navarro –que no es troba entre aquests últims- va fer-li molt de mal, també a ell, perquè fins i tot les persones intel•ligents poden sucumbir als cants de sirena de la demagògia comunista. (“després de 70 anys de governs conservadors a Catalunya” és l’afirmació més trista que tenim l’honor d’haver-li sentit a dir en directe, a classe, a aquest docent)
Pel que fa a la relació amb la gent, la frase que solia dir el 6 durant aquell temps era “en principi m’ho pensaré”, com a contesta a alguna proposta d’algun company o amic. Jo sé que quan arribava a casa, per la nit, tenia una vintena de propostes per “en principi pensar-se” damunt la taula del menjador.
Què hi ha, però, del Narcís actual? El de la Tercera Generació, diguem-ne? Us en faig cinc cèntims. El noi ha fet un gir darrerament, tant de caràcter moral com estètic. Les sabates han tornat de l’ostracisme, els pantalons ja no cauen i –atenció!- ha descobert la camisa com a alternativa factible per superar el fred.
Ideològicament, però, el Narcís fa temps que passa fred. Mancat de referents, s’ha tornat escèptic i es mira la política amb els sarcasme de tot aquell que intenta entendre-la en base a uns principis lògics de lleialtat devers les pròpies idees. Jo comparteixo amb ell la tornada a la terra –prèvia caiguda del núvol, és clar- i la decepció que l’abraça, encara que aquí no estem per parlar de mi.
Té coses, però, que no canviaran mai. Demaneu-li, si no, per la seva trajectòria a Ràdio Sant Cugat. Tant l’entrada com la sortida són memorables, us ho asseguro. La dona que l’esperava el primer dia per mostrar-li la ràdio (la cap de recursos humans) el va trucar cap a les 11 del matí per despertar-lo de la mona que encara dormia. Bon inici! Pel que fa a la sortida, ja us ho contarà ell mateix...

Hàrio

He conegut persones molt tossudes, en aquesta vida que m’ha tocat viure, però el Màrio –o Hàrio, com jo l'hi solia dir perquè sabia que així el feia feliç- encapçala la llista de cabuts. Per a ell, creieu-me, les idees i les postures són com pigues: estan enganxades a la pell i no es poden arrencar de cap de les maneres. Llevat, diguem-ho tot, que es trobi amb el Falcó a mitja tarda per fer un cafè d’aroma convincent.
A ell li he torrat els collons de manera particular, ho he de reconèixer, perquè els nostres caràcters xoquen i xocaran irremeiablement. Tanmateix, podríem dir que el Màrius me n’ha donat motius en alguna ocasió. Els seus pantalons, per exemple, han estat sovint una raó de pes. Durant un temps venia a classe amb uns draps que li cobrien les cames –què són, sinó, uns pantalons?- que li anaven exageradament folgats, que estaven farcits de coloraines i que li conferien un aire lúdico-festiu. Sospito que més d’un professor es va molestar en veure entrar per la porta un malabarista que, és clar, hauria d’estar fent malabars al carrer. Tanmateix, el dia que venia vestit de lampista o d’operari que arregla ascensors, el Mario era admirat, segur, per aquells docents de la seva corda que, en arribar a casa, deien alguna cosa així com: “per fi els obrers han accedit a la universitat!”. El dia de l’entrevista més important de la seva vida, però, d’aquells pantalons ni rastre. Què va passar, també, amb l’arracada i les xolles que exhibies dies abans? Menudeses, ja ho sé. O petites renúncies, suposo, en favor d’un futur millor. Millor per a tu, vull dir. Mentrestant, els malabaristes continuen fent passos damunt les zebres i els operaris d’ascensors, dins dels ascensors.
Orgullós dels seus orígens –i això és quelcom que dignifica les persones-, el Mario sempre ha comentat que a Lagunilla ell traspua un catalanisme que aquí ha brillat per la seva absència. De la mateixa manera, quan és a casa ha de contrarestar els excessos patriòtics d’algunes persones que es dediquen a emmetzinar el bon nom del nacionalisme català. Els quatre de sempre, que són quatre... però que sí, hi són sempre.
Idealista. L’Amèrica Llatina, l’obrerisme, la Internacional, la revolució i la República són alguns dels mites a què sovint apel·la, al marge de qualsevol argument que pugui fer trontollar, ni que sigui una mica, algun dels pedestals en què reposen cada un d’ells. Fa servir la utopia com a refugi per resguardar-se de la fredor que provoca la veritat. El seu germà petit, el Narcís, també ha sovintejat aquest refugi en moltes ocasions. Allà mengen sabó, beuen Coronitas i preguen a cap Déu perquè no arribi mai l’hora d’abandonar el cau.

Falcó encrestat

Fa cara d’intel•ligent, i ho és. El respecte de la gent no te l’hauries de guanyar, però ell es va guanyar el respecte de la gent per un motiu senzill: les seves paraules tamisaven sapiència. Recordo que a classe, quan feia un comentari, fins i tot els de darrera callaven per oir-lo. I sí, els catalans també podem “oir” encara que les similituds amb el castellà ens puguin fer oi.
La combinació de forma i fons en el seu discurs el van convertir en una veu autoritzada. Com aquells futbolistes que llegeixen la jugada molt abans que la resta, el Falcó feia plantejaments a què la gran majoria no arribàvem. I no per desmèrit nostre (encara que sí, hi havia gent de ment prima a classe) sinó per les seves qualitats. El to i la tria de les paraules justes feien emmudir tothom i això donava un aire de grandesa a les seves intervencions. Sabedor de la importància i l’efecte que poden tenir determinats mots i expressions enmig d’una frase plana, el Falcó guardava aquests petits tresors com rocs a la faixa. El recordo, per exemple, explicant que no sé quin partit polític o moviment social va “reviscolar de les cendres”; el seu posat, indiferent a l’alçada del verb utilitzat, li atorgava credibilitat. Molts de nosaltres ens perdíem dins la complexitat conceptual del seus comentaris i només alguns, potser els que s’havien llegit els textos que tocaven per a aquell dia, escoltaven embadalits aquell politòleg de 2n curs. Perquè sí: alguns mai no serem politòlegs i, en canvi, ell ja ho era abans de llicenciar-se.
Els que no l’heu conegut potser caureu en la temptació d’assimilar el Falcó a algú repel•lent o, encara pitjor, a una rata de biblioteca. Tanmateix, la seva grandesa rau precisament en el fet que es tracta d’una persona ben normal. Vull dir que sap divertir-se amb els amics, fa esport i s’hi pot mantenir una conversa mundana, perquè se m’entengui. De fet, anar a prendre alguna cosa amb ell et garanteix humor selecte –per a l’humor de baixa estofa ja n’hi ha d’altres- i diàlegs de veritat dins d’un món que és ple de monòlegs de mentida.
Vehement. Quan xerrava era vehement i es mostrava segur del que deia, i t’ho explicava i t’ho argumentava fins que ho comprenies. També era pacient i en el seu cas té molt de mèrit. Sempre rebia gent, al despatx que hauria d’haver tingut, que li demanava com es resolia aquell problema o què volia dir aquella frase del text. Sobretot quan els exàmens treien el cap, que és quan els amics ens recordem de les qualitats intel•lectuals i la constància dels altres amics.
A mesura que la carrera avançava i nosaltres ens hi anàvem fent més, vam tenir el plaer de conèixer el Falcó més distès i amable. Jo, personalment, xalava amb aquell humor àcid i farcit d’el•lípsis que generaven complicitat entre uns quants i prou. Jo, personalment, somreia amb aquella apreciació cítrica i sovint monosil•làbica que trigava un segon a entendre’s, previ silenci de reflexió. Jo, impersonalment, mai no he fet ni podré fer res.
El Falcó: un saberut que treballa la constància i que no renuncia als plaers de la vida. S’ha de ser un privilegiat per poder compaginar les dues coses sense perdre els papers. Ara el tenim a Madrid, fent millor la capital d’un país que no és el meu i que tampoc no acaba de ser el seu, diria. L’últim cop que el vaig veure estava com sempre. Apassionat amb la seva tesi, vaig intuir en ell un deix enyoradís per Barcelona i això em va agradar. Vol dir que en certa manera ens enyora a nosaltres i que aviat el tornarem a tenir per aquí. Llavors sentirem de nou aquell comentari que solia fer el Mario, que deia alguna cosa així com: “això és veritat i a més ho diu el Falcó”. Heu de saber que el Falcó defuig aquest protagonisme; el problema és, però, que el protagonisme no el defuig a ell.

Amistances (masculines) de carrera

Els anys de la universitat, que per a mi són els anys a la Pompeu, arriben al seu final i amb ells se’n van les converses entre classe i classe i les bromes mentre el professor ens alliçona magistralment. Jo me’n vaig i sembla que, amb mi, també se’n vagi de la universitat, per sempre, el sistema docent somnolent de discursos i filípiques. Ara toca Bolonya, encara que si vols ser jove i modern t’hi has de manifestar en contra. Tant se val si no t’has llegit el pla; n’hi ha prou d’haver sentit a dir a algun company que Bolonya és pervers perquè privatitza l’educació i acaba amb les llicenciatures de llengües, filosofies i humanitats. Tant se val si aquest mateix company mai no ha mogut un dit per defensar el català i s’està plantejant de fer un màster l’any vinent, que les sortides laborals estan molt complicades! Tant se val tot.
I mentrestant, de les mobilitzacions contra Bolonya recordo essencialment dues coses. Recordo que per a molta –massa- gent era una oportunitat irrenunciable per saltar-se classe. També recordo la por que em feia que, de tot plegat, se’n derivés un conflicte diplomàtic entre les ciutats de Barcelona i Bolonya. La simplificació del llenguatge ens portava a manifestar-nos “contra Bolonya” i no pas contra el pla d’estudis al qual dóna nom aquesta menuda ciutat rogenca, que deu l’adjectiu a la vermellor de la terrissa que l’aguanta i al fet que un bon amic, de nom Roger, hi va passar un trosset de vida.
Els anys d’universitat s’acaben i les remembrances s’apilonen a l’altell de la memòria. Entre uns i altres som capaços de recuperar alguna anècdota, sí. N’hi ha centenars, però, que cauen a les profunditats del nostre currículum i només el subconscient les podrà rescatar, si ho vol, algun dia. Si les escrivíssim, les coses que ens passen, no les oblidaríem mai. Sempre ho penso, això. Ho penso quan ja les he oblidades, però. Sospito que intentar conservar les vivències dins la memòria és com mirar de recollir gotes de pluja amb les mans. Impossible, vull dir.
A la universitat, que ara tot just s’acaba, he tingut molts companys (i companyes també, és clar, però permeteu-me que no vulgui embogir per culpa del llenguatge políticament correcte). D’amics, poquets, que crec que és com van les coses al món. Conec gent que té molts amics per tot arreu -o, com diuen a Girona, “a pertot”- però no sé si això és realment possible. Com us deia, d’amics, poquets. Un d’ells ha viatjat a Espanya; de fet hi va anar volant, perquè és un Falcó. Un altre ha tornat a Espanya, que és d’on venia i d’on se sent el Pipe. Un altre és a Londres i torna d’aquí a uns dies, crec que un pèl enyorat de la terra: el Quim Crimson. Un altre, la Bèstia, fa de forner a Gurb mentre espera que arribi l’ascensor. El social, vull dir. Un altre, el 6, amb qui fem un joc de relleus a la feina, un noi que està fent un gir. El Martiri, company de tundres i, últimament, d’esmorzars –o berenars, com diuen a Mallorca provocant la confusió entre els esmorzars i els berenars catalans, que allà el llenguatge no pot discernir. Un altre, el Cal·les, amb qui hem de fer un cafè i amb qui vam jugar a tirar-nos aigües bullents i gèlides, alhora, a Istanbul. El Hàrio, tossut com una mula i un dels millors objectius per ser martiritzat a còpia de discussions. L’Òscar, que s’agafa la vida amb un punt d’ironia, sempre amb un regal en forma de broma per ser, és clar, regalada. El Dínio, que completa un binomi amb el d’abans i que xala anunciant allò que no està bé de dir...Tot seguit, ho diu.
Cada un d’ells va tenir un rol concret a la universitat. Me’n deixo algun, potser. Bé, de fet em deixo el José David i l’Edu. Amb el segon he perdut el contacte totalment, ens veiem al messenger però no ens diem res. El primer va decidir deixar de ser amic meu, encara no sé per què. Jo, en els propers escrits que publiqui en aquest espai, repassaré la trajectòria de tots ells i us en faré cinc cèntims perquè, la resta, els pugueu conèixer.

El fred tardorenc

El fred ha arribat quan ja ningú no creia en ell. Ha arribat traïdor, apunyalant-nos per l’esquena mentre nosaltres ens atrevíem a posar-nos un banyador per fer-nos l’homenet. O, com solia dir el meu pare, per fer-nos el mec, aquesta expressió tan maca que només he sentit a dir a casa meva i que representa una relíquia de la parla barcelonina. El fred ha arribat, sí, per recordar-nos que encara no és mort i que pot aparèixer en qualsevol moment.
Jo em pensava que ja no existia i no puc sinó reconèixer el meu error. Jo sóc d’aquells, ho accepto, que em poso a la boca frases de l’estil “ara ja no hi ha hiverns de veritat”. Jo he perdut el respecte al fred, que ja no em fa trémer ni tremolar (si és que volen dir coses distintes, és clar). Jo li he faltat al respecte fotent-me d’ell a la cara.
En obrir l’armari de la roba i iniciar la tria matinal –de la roba, òbviament- jo ja mai tenia en compte les estacions ni les inclemències del temps. Les infravalorava, les menystenia.
De la mateixa manera, vaig arribar a confondre els trens de les estacions i ja no sabia comprendre la guia dels seus horaris. Potser perquè hi ha tardors tardorenques i tardors que tarden més a marxar; hiverns que hivernen durant tot l’any i primaveres que, per poc veres, s’aprimen i es dilueixen dins d’un estiu precoç que s’acaba fent etern. Potser sigui aquesta la raó, qui ho sap. Això, però, ja són figues d’un altre paner (em pregunto què passarà quan provi de menjar-me totes les figues d’”altres paners” ... s’hauran podrit?)
El fred ha fet acte de presència envaint les competències d’aquella venedora de flors que altera la sang a tort i a dret. No ho trobo just, sincerament. Si hi vol ser, que arribi a l’hora i que parteixi quan toca, com solia fer antany. Però que no sembri el desori i la desorientació, dues paraules que, segur, van tenir la mateixa mare llatina.